La Montse, la directora, ha triat la película I want to be a soldier (Christian Molina, 2010) com a referent. Ens diu això:
A “I want to be a soldier” el protagonista és l’Àlex, un nen que té entre vuit i deu anys, no és que no es concreti, és que la pel·lícula recorre aquestes dues edats del protagonista. Una família corrent, uns pares que estimen el seu fill, una habitació gran, molt gran, totes les comoditats, i una bona escola, no semblen ambients propicis al desordre i la violència. El naixement dels bessons, la conseqüent divisió d’atenció i afecte que rep ara per part d’uns pares que l’estimen i el protegeixen dels elements externs, potser no tant d’ell mateix i els seus amics invisibles, un astronauta i un soldat, juntament amb la nova entrada de la televisió a la seva habitació i la benvinguda que dóna el nen a les imatges de matances, guerra, confusió i odi, són el plat fort que fa que l’Àlex passi del desig de ser astronauta a canviar el seu ídol per un cridaner i no menys generador de ràbia i odi, capità MacArthur.
Podem comprendre a l’Àlex i podem voler-lo bufetejar, depèn del context de les escenes que se’ns presenten. L’Àlex no vol triar l’odi, el dolor i la separació dels éssers que estima, però sent que quan se l’ha etiquetat i intenta canviar ja ningú no el creu, i ha deixat de confiar en els seus models reals, els adults, que el menteixen i actuen faltant al respecte a les pròpies creences. Parlem de segones oportunitats? D’etiquetes que capen possibilitats? De societats que necessiten que res se surti de les normes establertes?
Com hauria dit aquell, un personatge així , “s’en neix o es fa?”
Diu Hans Magnus Enzensberger a El perdedor radical que aquest “s’aparta, es fa invisible i es prepara per saltar”; i això és el que fa el nostre personatge. I és que segons Enzensberger, el perdedor radical és algú que calla i espera, que no es fa notar però que pot explotar en qualsevol moment; “era callat, tranquil, no hem notat res...”; algú que està aïllat de tothom perquè ni ell s’interessa pels altres ni els demés per ell. El perdedor radical no suporta que el comparin amb els altres perquè sempre perd i té un gran desig de reconeixement. Sempre busca culpables de la seva mala sort i aquesta és l’única sortida que veu.
Un altre parell de dades importants que comenta l’autor del llibre i de la que volem fer-nos-en ressò és, per una banda, que per als psicòlegs i terapeutes saber qui és un perdedor radical els desborda; i d’altra banda veure com la societat ni es fixa ni premia els progressos, sinó que es deté només en la negativitat.
Per acabar en el llibre se’ns confirma que la gran propaganda que es fa d’aquests individus a les notícies i als programes de televisió dóna forces i ganes als perdedors radicals menors d’edat, sobretot, de cometre un atac d’aquestes característiques.
Amb “De mayor quiero ser soldado” i el llibre “El perdedor radical”, juntament amb força altre material, anem construint aquesta obra que ens acosta al seu univers tancat i, potser, ens permet observar el que ell observa, comprendre com ell pensa, i adonar-nos del sentiment que l’empeny a actuar tal i com ho fa. Tenim alguna part de responsabilitat en tot plegat?
Probablement no caldria, però volem deixar ben clar que nosaltres no aplaudim en cap cas el que el protagonista comet, ni ho aplaudim ni ho compartim, tan sols volem intentar comprendre quins mecanismes el condueixen a comportar-se tal i com ho fa i què podríem fer els demés per tal que això no succeeixi.
