Què fem? i BTV notícies

Imatges del suplement Què fem? de La Vanguardia 23/05/2014

Notícies BTV migdia. 24/05/2014

Elliot Rodger

"Tinc 22 anys i encara sóc verge": així es justifica l'autor del tiroteig de Califòrnia en un vídeo

Ens fa molta il·lusió anunciar que el nostre primer espectacle, Ricard de tercer, ha estat un dels vuit projectes seleccionats, d'entre els 46 que es van presentar, per participar a la primera edició del Projecte "CROQUIS_BCN". Si voleu venir a veure el nostre work in progress, aquí teniu tota la informació. Ens agradarà molt saber la vostra opinió!

El Projecte CROQUIS va néixer a Madrid ara fa 2 anys de la mà de la Sala Kubik Fabrik i la companyia DeCollage, com una proposta de diàleg entre els espectadors i les companyies professionals sobre espectacles en procés de creació. 

Després de diverses edicions en què l’experiència s’ha consolidat amb excel·lents resultats artístics, hem volgut incorporar-la, ara, en el context de les activitats de creació de l’Obrador de la Sala Beckett de Barcelona.

El Projecte CROQUIS_BCN és una convocatòria adreçada a companyies que es troben en procés de creació d’un espectacle teatral per convidar-les a fer un petit parèntesi i compartir aquest procés amb el públic, presentant un fragment de 20 minuts del material que estiguin treballant i debatent-lo amb els espectadors. La resposta del públic, espontània i còmplice alhora, serà a temps d’influir en l’evolució posterior de l’espectacle.

La primera edició del CROQUIS_BCN tindrà lloc el divendres 23 i el dissabte 24 de maig de 2014 i acollirà els treballs de 8 companyies (4 el divendres i 4 el dissabte). Després de cadascuna de les dues sessions, se celebrarà un col·loqui en què creadors i espectadors compartiran punts de vista, dubtes i opinions.

Projecte "CROQUIS_BCN"

23 i 24/05/14
A les 19.30h
A Sala Beckett - Poblenou (Batista, 15. Bcn.)

Mostra de fragments de 8 espectacles en procés de creació, seguida d’un debat amb els espectadors.

PROGRAMA:

Divendres, 23 de maig:

-Madrugar de la Companyia Los Automecánicos.
-Ricard de tercer de Gerard Guix. Companyia à trois teatre.
-Viure sota vidre d’Ewald Palmetshofer. Direcció: Sarah Bernardy. Companyia Lacosa.
-Yira de Gaston Core. Una producció de Gaston Core & La Zoológica.

Dissabte, 24 de maig:

-Domestica d’Sleepwalk Collective.
-Pell de porc d’Imanol Fernández. Direcció: Sergi Amat. Companyia Brou d’ArtsEscèniques.
-Rentadores de Sílvia Navarro Perramon. Companyia Reial Canina.
-Bailong d’Ana Roca.


Aquesta activitat funciona amb el sistema de "taquilla inversa": l'espectador decidirà el preu en finalitzar l’acte.
   

  

Work in Progress

Molt aviat us podrem mostrar part del nostre procés creatiu en un marc immillorable. Avui hem anat a veure l'espai; tot i disposar de càmera negre, nosaltres hem triat aquesta suggestiva paret que marca la forma que volem que tingui l'espectacle.

En Quim flipant amb l'espai.

Residència a les Cotxeres Borrell / Laboratori Tísner

A partir de dimarts 6 de maig comencem la residència al Centre Cívic Cotxeres Borrell de Barcelona que ens cedirà els seus espais per a la creació i assajos de l'obra. D'aquesta manera, i en sessions intensives, podrem donar forma al nostre contingut.

El nostre projecte ha estat seleccionat per formar part del Laboratori d'Arts Escèniques Tísner de suport a la creació.

La Montse i en Quim admiren les vistes de la pancarta de les Cotxeres Borrell

I want to be a soldier

La Montse, la directora, ha triat la película I want to be a soldier (Christian Molina, 2010) com a referent. Ens diu això:

A “I want to be a soldier” el protagonista és l’Àlex, un nen que té entre vuit i deu anys, no és que no es concreti, és que la pel·lícula recorre aquestes dues edats del protagonista. Una família corrent, uns pares que estimen el seu fill, una habitació gran, molt gran, totes les comoditats, i una bona escola, no semblen ambients propicis al desordre i la violència. El naixement dels bessons, la conseqüent divisió d’atenció i afecte que rep ara per part d’uns pares que l’estimen i el protegeixen dels elements externs, potser no tant d’ell mateix i els seus amics invisibles, un astronauta i un soldat, juntament amb la nova entrada de la televisió a la seva habitació i la benvinguda que dóna el nen a les imatges de matances, guerra, confusió i odi, són el plat fort que fa que l’Àlex passi del desig de ser astronauta a canviar el seu ídol per un cridaner i no menys generador de ràbia i odi, capità MacArthur.

Podem comprendre a l’Àlex i podem voler-lo bufetejar, depèn del context de les escenes que se’ns presenten. L’Àlex no vol triar l’odi, el dolor i la separació dels éssers que estima, però sent que quan se l’ha etiquetat i intenta canviar ja ningú no el creu, i ha deixat de confiar en els seus models reals, els adults, que el menteixen i actuen faltant al respecte a les pròpies creences. Parlem de segones oportunitats? D’etiquetes que capen possibilitats? De societats que necessiten que res se surti de les normes establertes?

Com hauria dit aquell, un personatge així , “s’en neix o es fa?”

Diu Hans Magnus Enzensberger a El perdedor radical que aquest “s’aparta, es fa invisible i es prepara per saltar”; i això és el que fa el nostre personatge. I és que segons Enzensberger, el perdedor radical és algú que calla i espera, que no es fa notar però que pot explotar en qualsevol moment; “era callat, tranquil, no hem notat res...”; algú que està aïllat de tothom perquè ni ell s’interessa pels altres ni els demés per ell. El perdedor radical no suporta que el comparin amb els altres perquè sempre perd i té un gran desig de reconeixement. Sempre busca culpables de la seva mala sort i aquesta és l’única sortida que veu.

Un altre parell de dades importants que comenta l’autor del llibre i de la que volem fer-nos-en ressò és, per una banda, que per als psicòlegs i terapeutes saber qui és un perdedor radical els desborda; i d’altra banda veure com la societat ni es fixa ni premia els progressos, sinó que es deté només en la negativitat.

Per acabar en el llibre se’ns confirma que la gran propaganda que es fa d’aquests individus a les notícies i als programes de televisió dóna forces i ganes als perdedors radicals menors d’edat, sobretot, de cometre un atac d’aquestes característiques.

Amb “De mayor quiero ser soldado” i el llibre “El perdedor radical”, juntament amb força altre material, anem construint aquesta obra que ens acosta al seu univers tancat i, potser, ens permet observar el que ell observa, comprendre com ell pensa, i adonar-nos del sentiment que l’empeny a actuar tal i com ho fa. Tenim alguna part de responsabilitat en tot plegat?

Probablement no caldria, però volem deixar ben clar que nosaltres no aplaudim en cap cas el que el protagonista comet, ni ho aplaudim ni ho compartim, tan sols volem intentar comprendre quins mecanismes el condueixen a comportar-se tal i com ho fa i què podríem fer els demés per tal que això no succeeixi.

Stage a Vic

   

Els dies 14, 15 i 16 d'abril vam fer un stage a l'Institut del Teatre de Vic per treballar de forma més tranquil·la i sense interrupcions. Aquesta va ser la primera vegada que vam poder veure tot el material que tenim de l'obra i fer-nos una idea global.

Això ens va obrir els ulls de les coses que funcionen però, per sobre de tot, de les que no funcionen i fer-nos adonar que ens queda molta feina per fer.

L'últim dia va venir l'Anna Alcubierre, qui ens dissenyarà l'espai escènic, i va aportar-nos moltes idees que aplicarem al muntatge de seguida.

 

Matthew Douglas de Grood

Universitario mata a puñaladas a cinco personas en Canadá

POR AP - Actualizado el 15 de abril de 2014 a: 10:17 p.m.

Los hechos se presentaron en una fiesta casera para celebrar el último día de clases en la Universidad de Calgary

Alex Hribal

En ple procés d'assaig, un nou cas apareix a les notícies. Ell és Alex Hribal, de 16 anys, que acaba d'apunyalar a 21 companys de la seva escola.

Com Kip Kinkel, el nostre referent, Hribal ens obre moltes qüestions sense resposta i ens motiva més a seguir endavant amb el nostre projecte.

Elephant

 





El nostre actor, en Quim, ha triat la pel·lícula “Elephant” (Gus Van Sant, 2003) que també ha estat un dels principals referents i punts de partida a l'hora de desenvolupar el projecte. 

El film recrea la matança duta a terme per dos adolescents el 20 d'abril de 1999 a l'Escola de Secundaria de Columbine. La peculiar forma que té el director de tramar cruament i sense judicis el rutinari dia a dia d'aquells qui viuran la massacre, genera un enfrontament directe entre l'espectador i la seva moral, portant-lo a treure'n les seves pròpies conclusions.

Joey, 11 anys, EEUU

Fa poc vam descobrir un excel·lent reportatge fotogràfic a internet on es mostren les habitacions de 14 nens d'arreu del món. El reportatge és colpidor per molts motius, ja veureu.

Evidentment, a nosaltres ens va impactar molt en Joey, que té onze anys, i la seva habitació. Sense comentaris.

podeu veure el reportatge sencer aquí

Tenemos que hablar de Kevin

   

Entre la molta filmografia relacionada amb el tema que treballem, la pel·lícula que ha triat en Gerard, el nostre dramaturg, (basada en la novel·la de Lionel Shriver) és We need to talk about Kevin (Lynne Ramsay, 2011). Protagonitzada per la genial Tilda Swinton,  mostra el punt de vista d'una mare victima de la violència del seu fill, fent-se preguntes tan complexes com si la maldat en els nostres fills és intrínseca o és causa de la seva educació.

Espai escènic NO convencional

Veient les característiques del projecte, una de les coses que teníem més clares era que volíem fer-lo en un espai NO convencional. Per aquest motiu ens vam posar en contacte amb l'Anna Alcubierre, amb qui en Gerard ha treballat en dues ocasions (a l'espectacle En un lugar de Manhattan de la companyia Els Joglars i a l'òpera contemporània Lyophilisé amb llibret d'en Gerard).

L'Anna Alcubierre, per la seva experiència en escenografies teatrals però també en espais expositius temporals, permanents i itinerants i el seu treball en espais NO convencionals, s'adapta a la perfecció al que estem buscant. Per aquest motiu ens fa molt feliços que l'Anna s'incorpori al projecte quan aquest encara està començant, així podrà participar del procés creatiu i podrem integrar les seves idees i conceptes a l'obra.

Recentment l'Anna ha estat guardonada amb el Premi Internacional Ramon Roca Boncompte d'estudis de gestió cultural 2013. 

Podeu veure la seva interessant web aquí on gaudireu dels seus treballs.

Benvinguda a bord Anna!

Punt de partida

Model familiar 3

Esmorzar de treball

Quim & Gerard

Spotify

En Quim s'ha fet una llista a Spotify amb les cançons que l'inspiren per fer el seu personatge. Molt bona música...

Kids with guns

Quim Àvila, actor. Foto d'Àgata Casanovas

Gerard Guix, dramaturg. Foto d'Àgata Casanovas

Documentació

Aquest és un dels videos sobre en Kip Kinkel, a qui d'alguna forma hem agafat com a referent en l'obra (aneu al post relacionat), que més ens ha impactat. Es pot veure al nen recorrent amb la policia els llocs per on va passar el dia que va anar a fer la matança a la seva escola. Sense paraules.

Hawaiian Boy

En Quim i la seva nova camisa Hawaiiana.